"El primer TCA de la història del món"

Tot va canviar just abans de començar el cole. Era diumenge. Haviem dinat molt, i els grans van pensar que seria bona idea sortir a fer un volt pel passeig marítim. Així que vam sortir tots plegats: avis, besavis, tiets, pares, cosins... només hi faltava el canari. Com que a mi això de passejar em semblava molt aborrit, em vaig apuntar al grup dels patinadors. Mentres anàvem escalfant amunt i avall, vaig descobrir una rampa de skaters molt xula, i vaig anar a ficar el nas. Hi havia un munt de gent fent tot tipus de virgueries amb les bicis i els patins.

Va ser llavors quan em van entrar unes ganes terribles de volar. I sí, durant uns segons, vaig volar.... però el meu aterratge diguem-ne que no va ser del tot perfecte ... La qüestió és que el meu braç dret va prendre la iniciativa de parar ell solet el cop, i clar, això de fer-se el valent, ens va passar una bona factura, que ens va tenir retirats de la circulació durant més de 3 mesos. M'estalviaré d'explicar-vos tots els detalls de l'operació de salvament, només us vui recomenar que si mai necessiteu una ambulància, assegureu-vos que no vingui de l'estranger: no us podeu imaginar el que fastídia esperar ajagut a terra amb un braç trencat durant hores i hores. Bueno, exactament no sé quan va trigar, però a mí se'm va fer llarguíssim...

Per si fos poc, les meves desgràcies no s'acabaven aquí: aquell era el meu últim dia de vacances i l'endemà havia de començar primer d'ESO. No sabria dir-vos ben bé quina d’aquestes 3 coses era pitjor... L’ única part positiva va ser que, amb lo del braç, vaig poder allargar les vacances uns quants dies més. I que ningú pensi malament, perquè no estava tan desesperat com per llençar-me rampa avall amb patins desafiant totes les lleis universals només per no anar al cole. En realitat, vaig acabar pels aires per culpa de la Kiara, una gata voladora, de tant llegir l’Inuyasa. O almenys, això és el que van pensar alguns dels meus amics...

Sigui com sigui, la qüestió és que a partir d'aquell dia les coses van començar a ser una mica més complicades. En aquells moments trobava a faltar no haver copiat abans la idea d'en Shiaru, quan de petit se li va ocòrrer aprendre a lluitar també amb la mà esquerra. Això que a ell li va salvar la vida més d'un cop, a mi m'havia agafat del tot desprevingut, i ara tenia que començar a fer un curset accelerat de supervivència. Així que em vaig posar mans a l'obra (encara que una era només d'adorno), començant per les tasques més bàsiques, com ara vestir-me i desvestir-me. I no rigueu: heu probat mai a fer les coses amb la mà "tonta"? Doncs us recomano l'experiència. Al principi potser no anireu gaire guapos ni polits, però amb la pràctica us en sortireu. Jo em feia un fart de riure cada cop que em quedava atascat dintre d'un laberint de roba. Quan per fi hi treia el cap, just a punt de morir d'ofegament per falta d'oxígen, portava tota la roba regirada. Però us asseguro que ets capaç de portar els calcotets alrevés ( i fins i tot de no portar-ne!) per tal de no ficar-te un altre cop en aquest túnel cap a la dimensió desconeguda. I molt menys encara de demanar auxili a la teva mare quan et trobes en un trànsit d'aquestes característiques...

A classe, però, la cosa ja no era tan divertida: els meus primers dies de cole em feia l'efecte que els professors parlaven molt més ràpid que abans: quan ja havien dit els deures pel dia següent, jo encara estava lluitant contra la meva agenda, intentant obrir-la pel dia que tocava, i no tres setmanes més enllà. Quan per fi arribava a la fulla, ja se m'havia oblidat el que tenia que apuntar, i li havia de demanar a algun dels meus companys. I llavors, començava la meva lluita contra un enemic encara pitjor: el boli. Al principi, no savia ni com l'havia d'agafar, si amb 2, 3 ó 4 dits. Quan per fi vaig decidir que la millor tàctica era fer servir 3 dits per tenir-lo ben dominat, el meu boli es va declarar en rebel.lió contra mi i es va negar a escriure. Per molt que ho intentava, no hi havia manera: ni apretant-lo fort contra el paper, ni més fluixet, ni inclinant-lo una mica, ni posant-lo recte.... Un dia em van entrar unes ganes horroroses d'estampar-lo contra la pissarra amb totes les meves forces, i just quan ja estava a punt de fer-ho, el cap del meu profe d'història es va posar en mig de la trajectòria i li va salvar la vida. I va ser aleshores que em va venir un estornut d'aquells que no tens ni temps de soltar el que tens a la mà per tapar-te la boca, i mentres contemplava els efectes devastadors d'aquell sunami sobre la meva agenda, vaig descobrir que a sota de tot allò, per accident, havia pintat una ratlla. En aquell moment miraculós va sonar l'alarma de la classe i mentres tothom sortia catapultat dels seus seients cap al pati, jo vaig probar d'escriure algun dels deures d'història. Al cap d'uns quants minuts vaig poder escriure algo així com "p 30". En realitat, no estava segur de si havia d'apuntar la pàgina 30, la 43 o la 25... i la veritat és que no preocupava gens ni mica, perquè estava vivint un moment molt important en l'història de l'humanitat: el neixement de l'escriptura amb la mà esquerra... (o si més no, amb la meva mà esquerra...).

Savia que la guerra encara no estava guanyada, però aquesta petita victòria em va donar ànims per continuar fent proves, i després del pati, vaig començar a prendre alguns apunts a la classe de naturals. Tinc que dir que a mi mai m'ha agradat escriure a mà perquè apart d'anar molt lent, no m'entenc la lletra. Sempre he preferit l'ordinador. Però això de fer-ho amb la mà esquerra em va semblar un joc divertit. Així que quan va acabar la classe, vaig descobrir que havia batut un rècord: havia omplert tota una plana d'apunts! L'única pega és que em van agafar unes agulletes, que no vaig poder escriure res més en tot el dia. Quan vaig arribar a casa, li vaig ensenyar de seguida a la meva mare, perquè no m'ho podia creure ni jo. I així que vam obrim la llibreta, ens vam quedar tots dos petrificats mirant la fulla amb la boca oberta, perquè resulta que, enlloc dels meus apunts…. vam trobar el missatge secret d'un al.lienígena. No s'entenia res de res!

- Com a quadre surrealista està força bé - va dir la mare…

Vaig pensar que probar d'escriure millor seria molt més fàcil que trobar un traductor de llengua al.lienígena que m’interpretés cada dia els apunts, i al dia següent, vaig tornar a l'atac a la tercera gran batalla. Vaig estar prenent apunts com un boig a totes les classes, intentant fer bona lletra. I quan vaig arribar a casa, vaig demanar a la mare que obrís ella la llibreta, perquè jo no les tenia totes. I mentres ella anava passant pàgines i pàgines, cada cop obria més els ulls. Jo ja estava pensant en com aconseguir el email de la NASA per demanar un diccionari de llengües extraterrestres, quan la mare va dir:

- Això és un miracle: mai t'havia vist una lletra preciosa!

Encara no sé ben bé com, però la guerra estava guanyada! I no només això, sino que ara fins i tot m'agradava prendre apunts, perquè amb la mà esquerra era molt més ràpid i fàcil que abans, i a sobre, em sortia una lletra molt xula que podia llegir tothom, inclús jo mateix!
El miracle no va acabar aquí. Al cap d'unes setmanes, ja no tenia que demanar apunts a ningú, i vaig passar a ser jo qui els deixava als meus companys. A més vaig arribar a escriure tan ràpid que, abans que els profes acabessin les frases, jo ja les havia apuntat! Amb la velocitat que vaig agafar, vaig començar a fer carreres d'apunts amb els meus companys de classe. I com que veia que casi sempre guanyava jo (només em faltava perfeccionar una mica més la meva tècnica), vaig pensar en treure'n profit de la situació, i vaig començar a fer apostes. Quina colla de golafres: en menys d’un minut ja haviem decidit jugar-nos els nostres esmorçars i les postres del migdia!
Durant uns quans dies, vaig acabar arreplegant una mitja de 5 ó 6 pastes i bocates a l'hora del pati, encara que part del meu botí sempre acabava tornant als seus propietaris originals, perquè jo no podia amb tot. Quan tornava a classe, tenia la panxa tan plena que ja no guanyava ni una carrera en tot el dia. I no només em passava a mí: els que es guanyaven les postres del menjador, ni tan sols podien participar en les carreres de la tarda, perquè es quedaven dormits al pupitre després de dinar. Estava clar que la tàctica no era bona, així que vam dedicir que seria molt millor apostar-nos els llibres de l'Inuyasa i els nostres videojocs.

Al principi, en vaig perdre alguns. Però al cap d'un mes, havia guanyat ja més batalles que el Barbarroja i la resta d'herois del Great Empires junts. No només els vaig recuperar, sino que inclús havia ampliat la meva col.lecció de còmics i, estava acumulant tants videojocs, que ja en tenia per jugar 3 anys seguits sense descansar ni un minut!
La meva fama es va extendre per tot l'institut i fins i tot els de batxillerat em venien a retar (tinc que dir que inútilment, perquè sempre guanyava jo). I, és clar, com que anàvem a classes diferents, no ens va quedar altre remei que organitzar es competicions a l'hora del pati. En tot aquest temps, les carreres havien evolucionat, i ara la gràcia estava no només en ser el més ràpid, sino en fer bona lletra i les mínimes faltes d'ortografia possibles. I això va fer que ens tiguéssim que organitzar com en un exèrcit: a part de concursants i animadors, hi havia nens que feien de jurat de correcció (hi havia un especialitzat en ortografia, un altre en caligrafia i un tercer en velocitat), d'altres nens eren els que dictaven, uns altres els que s'encarregaven de buscar els temes, hi havia també els que organitzaven els grups i controlaven les classificacions, els que actualitzaven la informació al blog d'internet, i els que es cuidaven de què es cumplien les apostes... Va arribar un moment en què al pati no es veia ni una pilota volant: tot el cole jugava a fer carreres d'apunts!

Va ser una revolució tan gran, que els profes van pensar que això s'havia de "legalitzar" d'alguna manera. I va ser així com es va organitzar el primer "TCA" (Torneig de Carreres d'Apunts) oficial del meu institut (i em penso que de tota la història del món). Van pensar en donar un bon premi: el guanyador es portaria una medalla i l'Ipod Clàssic de 120 Gb, valorat en uns 230 €, d'aquells que et tornes boig per trobar-lo perquè l'han retirat de la majoria de botigues (inclús de El Corte Inglés). Així que ja us podeu imaginar la cantitat de gent que s'hi va apuntar.

Quan va arribar el dia del concurs, al saló d'actes del cole casi no hi cabia ni una agulla, de tants participants i familiars com hi havia.

Bé, m'estalviaré els detalls del torneig. Només us diré que tot plegat va ser molt divertit i emocionant fins a l'últim moment, en què el nostre director va llegir el veredicte davant de casi ben bé mig poble.
Us escric aquí només el comentari del final:

- … aquest noi, que fa un parell de mesos va descobrir per casualitat que en realitat era esquerrà, ens ha sorprès a tots amb la seva extraordinària habilitat per prendre apunts amb la velocitat de la llum, amb una caligrafia molt pulida i amb molt poques faltes d'ortografia (aspecte que, sense dubte, es disposarà a perfeccionar..). Amb la seva passió per aquest nou "esport" inventat per ell mateix ens ha engrescat a tots fins a tal punt, que ja estem parlant amb d'altres professors per organitzar campionats entre instituts….

Dit això, la gent va començar a aplaudir com boja, mentres jo, amb una picor insuportable dels pels que m'havien crescut per sota del guix, anava pujant a l'escenari mentres pensava en com rascar-me.

- En nom de tot el professorat de l'escola, et donem les gràcies. Felicitats, noi, realment, "tens la mà trencada"!!!

Bé, no calia ser molt espabilat, això era evident, no?....;)