Marxem cap al Golf de Bengala: 1 dia de viatge en el seient plegable d'un autobús de línia...
... i un altre dia en taxi travessant les muntanyes de bambú fins a la costa
Passem per poblats
Amb sistema de regadiu "automàtic" ...
A casa, hi ha feina per tothom!
Anys després, hem pogut comprobar que aquest arròs birmà s'exporta i es menja a Mali ...
On the road again
Parem a comprar algo per picar a peu de carretera
I aquest nen vé a ensenyar-nos el seu germanet!
Pel camí ens aturem a vàrios controls militars com aquest ... Anem a cumplir amb les formalitats ...
Ai, que no ens aclarimmmmm
A la part més elevada de la ruta trobem elefants treballant al camp
De la muntanya al mar: ja hem arribat !!!
En realitat, el Golf de Bengala, va ser la nostra excusa per vindre a Myanmar ...
Hem conegut al Jimy. Diu que ens deixa la seva moto!
Aquí bàsicament viuen de la pesca
I amb aquesta bona fama... no hi ha temps a perdre:
Anem al port a comprar marisc fresc !!!
Ens portem unes quantes prawns...
... i un lobster per què ens el cuini la mare del Jimy... mmmmm 
Obrim gana fent una volteta ...
...pels assecadors de peixos
i de gambes, també
Eps!Que no se'ns oblidin les postres!
Esperant que la mare del Jimy cuini alguna de les seves delicioses especialitats... Durant tota la nostra estància al Golf de Bengala, vam dinar i sopar cada dia a casa seva. Aquesta dóna s'havia quedat vidua feia 2 anys, i havia de mantenir 3 fills i portar endavant el restaurant familiar. Ella va aprendre a cuinar amb el seu marit, que era el cuiner. Els plats que prepara són molt casolans, fets amb ingredients frescos de la zona, com el peix i el marisc, i condimentats amb diferents salses d’espècies, com la cúrcuma i el coco. A pesar de tenir una cuina molt rudimentària i de coure-ho tot amb llenya, prepara vàrios plats a l’hora i triga poc en servir les taules.
Privilegiades vistes des de la nostra finestra...
Fins demà...
Repostant a la benzinera poc abans de ser retinguts per la policia local ....
Amb el plànol a la mà per demanar ajuda, vaig entrar a un xiringuito que va resultar ser el cuartelillo de la policia.... Des de la moto el meu company veia com em ficava a la boca del llop ... Efectivament: un cop dintre tots dos, el cap de policia ens volia prendre les claus i els passaports. Primer, amb l'excusa de no portar casc, i després argumentant que els de fora tenim prohibit portar moto. (En realitat, vam ser els primers foranis en agafar una moto per aquesta zona, i això els va deixar molt descol.locats…).
El policia estava molt esverat, però nosaltres no voliem deixar anar ni les claus (per no ocasionar un problema al Jimy, que ens havia prestat la moto) ni els passaports (llavors, sí que estariem perduts!) . De manera que intentar sortir d’allà tal com vam entrar es va convertir en la nostra missió. La cosa pintava complicada, i com que ja intuïem que aniria per llarg, vam "reduir la marxa" i vam començar un exercici de paciència que es va acabar allargant durant hores….
Haviem d’intentar portar el tema per la via del diàleg per fer-lo canviar d’opinió i, sobre tot, mantindre la calma (ell estava molt tens… i portava pistola!!). Aquell home no parlava anglès i va fer venir un nen per traduir. Quan van donar la veu, en aquell cutxitril es van acabar arreplegant tots els subordinats de la demarcació, i el policia va aprofitar aquesta afluència de públic per fer demostracions d’autoritat, deixant ben clar qui manava allà. Amb un to moralista, va començar a advertir-nos de la importància de cumplir els reglaments, intentant demostrar-nos, amb arguments que ratllaven la infantilitat, lo dolent que seria tot si això no es fes (per suposat, cap d’ells el tenia per escrit...).
Però el seu "argument estrella" va arribar quan va dir:
"...Que els birmans tinguin accidents, encara que es matin, no té importancia (!!)… però de cap de les maneres no es pot permetre que un turista es faci mal, perquè això representaria un greu problema pel país !!! "
I és que aquest règim dictatorial fa tot el que pot per rentar la seva malmesa imatge internacional. Els circuits turístics, que ells mateixos marquen, pretenen mostrar un país de luxe i fantasia….ben diferent del Myanmar autèntic…. Moure’s de manera independent de vegades arriba a ser un pel complicat...
Així les coses, vam tenir que posar a proba la nostra imaginació per intentar persuadir-lo. I entre l'un i els altres, al pobre noi el portàvem de bòlid amb les traduccions.... (a saber també el que tots acabavem entenent…). Una de les nostres propostes va ser que ens posés una multa, tal com fan aquí. Però, pel que es veu, allà no en tenien d’aquestes coses… I entre argument i rèplica van anar passant les hores, i la tensió, de pur cansament, va baixar.
Llavors vam demanar una cadira. I aquest va ser el primer cop d'efecte: això significava, que preteniem estar així.... unes quantes hores més…!!! Es van quedar perplexes. I va ser llavors quan se'ns va ocòrrer la "idea màgica":
- Aquest poble, pertany a Myanmar, oi?
- Sí - va dir
- I Mandalay… pertany també a Myanmar?
- Sí...
- Llavors... per què aquí no ens deixa anar en ciclomotor i allà hem pogut llogar una moto gegant de gran cilindrada i voltar per tot arreu sense cap problema???? (mentida, però s'ho va empassar). Les lleis, no són les mateixes per totes les ciutats de Myanmar?? Per què no truca per telèfon i fa la consulta als seus colegues d'allà ara mateix???
Això el va deixar K.O. Enmig del desconcert, van començar a parlar entre ells en birmà, aquest cop, sense traduir res .... Al cap d'una bona estona, el nen se m'acosta i em diu:
- Podeu marxar a casa amb la moto, però no torneu a sortir mai més amb ella!
I així que li tradueixo a l'Esteve, mig grogui des de la seva cadira va i em contesta:
- No entenc res...
- Que fotem el camp d'aquí ara mateix, que a aquest tio se li gira el cervell en qualsevol moment!!!
Vam donar les gràcies casi amb reverències, promentent-li que mai més l'agafariem, i vam pujar a la moto... enmig de les rialles de tothom... perquè no engegava....
La vam arrossegar fora de la seva vista, i després de mirar i remirar, vam descobrir que algú havia desconectat la bujia... Després de tornar-la a conectar, vam arrencar i ... per fi cap a casa!
Uns dies més tard, quan ja sen's havia passat el "susto", vam tornar a sortir amb la moto (ejemm...) i vam topar amb un accident de trànsit molt aparatós en un altre poble. Darrera del camió tombat hi havia un policia intentant posar ordre .
I.... a que no sabeu qui era.......??????? Gluppsss....
El policia estava molt esverat, però nosaltres no voliem deixar anar ni les claus (per no ocasionar un problema al Jimy, que ens havia prestat la moto) ni els passaports (llavors, sí que estariem perduts!) . De manera que intentar sortir d’allà tal com vam entrar es va convertir en la nostra missió. La cosa pintava complicada, i com que ja intuïem que aniria per llarg, vam "reduir la marxa" i vam començar un exercici de paciència que es va acabar allargant durant hores….
Haviem d’intentar portar el tema per la via del diàleg per fer-lo canviar d’opinió i, sobre tot, mantindre la calma (ell estava molt tens… i portava pistola!!). Aquell home no parlava anglès i va fer venir un nen per traduir. Quan van donar la veu, en aquell cutxitril es van acabar arreplegant tots els subordinats de la demarcació, i el policia va aprofitar aquesta afluència de públic per fer demostracions d’autoritat, deixant ben clar qui manava allà. Amb un to moralista, va començar a advertir-nos de la importància de cumplir els reglaments, intentant demostrar-nos, amb arguments que ratllaven la infantilitat, lo dolent que seria tot si això no es fes (per suposat, cap d’ells el tenia per escrit...).
Però el seu "argument estrella" va arribar quan va dir:
"...Que els birmans tinguin accidents, encara que es matin, no té importancia (!!)… però de cap de les maneres no es pot permetre que un turista es faci mal, perquè això representaria un greu problema pel país !!! "
I és que aquest règim dictatorial fa tot el que pot per rentar la seva malmesa imatge internacional. Els circuits turístics, que ells mateixos marquen, pretenen mostrar un país de luxe i fantasia….ben diferent del Myanmar autèntic…. Moure’s de manera independent de vegades arriba a ser un pel complicat...
Així les coses, vam tenir que posar a proba la nostra imaginació per intentar persuadir-lo. I entre l'un i els altres, al pobre noi el portàvem de bòlid amb les traduccions.... (a saber també el que tots acabavem entenent…). Una de les nostres propostes va ser que ens posés una multa, tal com fan aquí. Però, pel que es veu, allà no en tenien d’aquestes coses… I entre argument i rèplica van anar passant les hores, i la tensió, de pur cansament, va baixar.
Llavors vam demanar una cadira. I aquest va ser el primer cop d'efecte: això significava, que preteniem estar així.... unes quantes hores més…!!! Es van quedar perplexes. I va ser llavors quan se'ns va ocòrrer la "idea màgica":
- Aquest poble, pertany a Myanmar, oi?
- Sí - va dir
- I Mandalay… pertany també a Myanmar?
- Sí...
- Llavors... per què aquí no ens deixa anar en ciclomotor i allà hem pogut llogar una moto gegant de gran cilindrada i voltar per tot arreu sense cap problema???? (mentida, però s'ho va empassar). Les lleis, no són les mateixes per totes les ciutats de Myanmar?? Per què no truca per telèfon i fa la consulta als seus colegues d'allà ara mateix???
Això el va deixar K.O. Enmig del desconcert, van començar a parlar entre ells en birmà, aquest cop, sense traduir res .... Al cap d'una bona estona, el nen se m'acosta i em diu:
- Podeu marxar a casa amb la moto, però no torneu a sortir mai més amb ella!
I així que li tradueixo a l'Esteve, mig grogui des de la seva cadira va i em contesta:
- No entenc res...
- Que fotem el camp d'aquí ara mateix, que a aquest tio se li gira el cervell en qualsevol moment!!!
Vam donar les gràcies casi amb reverències, promentent-li que mai més l'agafariem, i vam pujar a la moto... enmig de les rialles de tothom... perquè no engegava....
La vam arrossegar fora de la seva vista, i després de mirar i remirar, vam descobrir que algú havia desconectat la bujia... Després de tornar-la a conectar, vam arrencar i ... per fi cap a casa!
Uns dies més tard, quan ja sen's havia passat el "susto", vam tornar a sortir amb la moto (ejemm...) i vam topar amb un accident de trànsit molt aparatós en un altre poble. Darrera del camió tombat hi havia un policia intentant posar ordre .
I.... a que no sabeu qui era.......??????? Gluppsss....
Motorista amb casco de guerra foradat contemplant escena rural ...
Una família molt humil
Motorista accidental, home am paraigües, pagès amb sombrero i monjo budista ... El Jimy em va ensenyar a anar en moto. Va ser molt divertit còrrer amunt i avall esquivant vaques, bicis i gent per aquells camins boteruts mentres ell em deia desde el seient de darrera “slowly, slowly…” perquè hi havia “mini mini people!!!”. Vam tenir ocasió de xerrar de moltes coses. Em va al.lucinar la naturalitat i facilitat per entendren’s en anglès amb aquest noi birmà de 16 anys; fins i tot abans d’acabar algunes frases, ja savia què li volia dir … Una canya! I es va enrollar molt compartint la seva moto amb nosaltres.
L'últim dia, la mare va desaparèixer de sobte mentres dinàvem abans d'anar cap a l'aeroport. Vam pensar que ja no tindriem temps d'acomiadar-nos d'ella. Però al cap d'una estona ens va sorprendre amb dos regalets que havia sortit a comprar. Va ser molt emotiu...
No hay comentarios:
Publicar un comentario